Solitud: mite, personatges, símbols, webs d'interès

Aquí trobareu un estudi de la novel·la i alguns enllaços per si creieu que necessiteu completar-lo.

El mite de la terra alta i de la terra baixa

Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida").

L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud no sigui, en absolut, una obra naturalista.

A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa:

“-Ah! les viles, les viles!... Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i dolenteria... M'estimi més un roc de la muntanya que tot aquell sementer de cases...”

El narrador

Segons Castellanos "la veu narrativa sap jugar amb molta saviesa un doble joc en mostrar la visió de la Mila emmarcada dins una perspectiva objectiva més àmplia. així el lector té accés a la realitat en la mesura que hi té accés la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el "com" va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de pel·lícula en la qual van quedant impresos nombrosos elements que, l'un darrere l'altre, aniran deixant "senyal". S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector." Que, segons el mateix Castellanos, s'allunya del model simbolista, que pretenia suprimir les distàncies entre tots tres, i respon al model realista-naturalista que intentava focalitzar-se en els personatges i parlar a través seu.

És, doncs, estradiegètic-heterodiegètic: o, dit d'una manera més comprensible: narrador omniscient, gairebé sempre focalitzat en la Mila i, la majoria de vegades, clarament subjectiu.

Però no podem obviar l'altre narrador de la novel·la, el Pastor que és intradiegètic-heterodiegètic: o dit d'una altra manera: narrador intern testimoni i que fa aquest paper quan explica les seves rondalles.

El narrador és extern i s’expressa en tercera persona, malgrat que bona part de la narració reprodueix de manera prioritària el punt de vista del personatge principal.

Gabriel Ferrater ho explica amb una imatge molt gràfica, parla d’una «càmera subjectiva», que està ubicada en els ulls de la Mila, i tot allò de què ens assabentem els lectors és el que veuen els ulls d’aquest personatge. Dit d’una altra manera, es tracta d’un narrador amb omnisciència limitada.

Així, el lector té accés a la realitat a mesura que hi té accés també la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el «com» va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de pel·lícula sobre la qual van quedant impresos: nombrosos elements que, l'un darrera l'altre, aniran deixant «senyal». S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector, combinant estil directe amb estil indirecte

Els personatges

Els personatges principals de la novel·la es poden agrupar fàcilment en dos blocs:

a. per un costat, els que són presentats a partir de característiques positives (la Mila i el Pastor).

b. Per l’altre,els que reuneixen característiques negatives (en Matias i l’Ànima). Tant el Pastor com l’Ànima fan la mateixa funció en relació amb la Mila i en Matias, exerceixen una mena de mestratge, encara que en uns sentits radicalment oposats. El Pastor fa madurar la Mila, mentre que l’Ànima fa envilir en Matias.

D’entre aquests quatre personatges principals,la Mila és la protagonista, i és l’únic personatge que té prou complexitat psicològica com per a què es pugui qualificar de personatge rodó. A més, també és un personatge variable, ja que és precisament la seva evolució allò que marca la progressió argumental. Al principi del relat la Mila té por de tot, és inexperta i se sent insegura, i no és capaç de prendre decisions sobre la seva vida. Té moltes ganes d’estimar en molts vessants (el marit, altres homes, un fill, coneguts i amics), però la impossibilitat de portar-ho a terme la conduirà progressivament a sentir-se insatisfeta. Al final de l’obra totes aquestes característiques hauran desaparegut, atès que de l’experiència viscuda n’haurà sorgit una nova Mila. De la Mila en sabem algunes coses, poques, bàsicament relacionades amb el caràcter més que no pas amb el físic. (dona jove, bonica i atractiva). La informació sobre la seva vida anterior (orfenesa i raons per casar-se, entre les quals no s’hi troba l’amor, sinó la por de quedar sola un cop hagués mort l’últim familiar que li quedava) ens és facilitada al capítol XII («Vida enrere»). Algunes dades de la biografia de la Mila fan pensar en la Doloretes, protagonista d’un altre conte de Caterina Albert, «Daltabaix», publicat dins Drames rurals.
En Matias és un personatge caracteritzat, sobretot, per un tret, la ganduleria, la inactivitat, que inclou la sexual i amb totes les variants que es vulguin: desídia, fredor, indiferència. També sabem, però, que és covard, que faria qualsevol cosa per evitar discussions, que intenta fer la seva, el mínim possible, sense que la dona se li enfadi, cosa que no sempre aconsegueix. Pel que fa al físic, passa de ser gras a prim ja que, gràcies a la influència de l’Ànima, trobarà la seva veritable naturalesa: és un jugador compulsiu que s'activarà i s'aprimarà quan comenci amb aquesta activitat.
Quant al Pastor (Gaietà), se l’anomena gairebé sempre així al llarg del relat, ja que fa de pastor, però no podem ignorar que aquesta paraula també té el sentit religiós de guia d'ànimes hem de tenir clar que «La funció que exerceix [...] en relació amb Mila és la de guia. Guia, en concret, davant de la realitat agressiva, cosa que comporta que prengui, també,una actitud de protector.» En aquest personatge la Mila hi troba suport, algú capaç d’escoltar, d’aconsellar, de predir (tot el que se suposava que havia de fer el marit a l'època). Del seu passat sabem que és vidu, que la dona morí tràgicament d'accident i quan estava embarassada; però no sabem d'on ve. A més, i des de l’òptica modernista, el Pastor representa l’artista, aquell que és capaç de sotmetre el món i transformar-lo gràcies a l'art –les llegendes i rondalles que explica– . En el moment que la Mila comença a patir una depressió, el Pastor decideix fer-li fer coses i explicar-li rondalles per tal d'ajudar-la. Físicament és descrit com un home menut i vital que la Mila creu, fins gairebé el final de la novel·la, que té uns quaranta anys, quan en té seixanta-quatre.
L’Ànima és un personatge totalment oposat al Pastor. Si aquest té el do de la paraula, l’Ànima gairebé no parla. Més que parlar, emet uns sorolls semblants als que podria fer un animal salvatge (crits i sorolls guturals). De fet, els trets mitjançant els quals el personatge és presentat fan pensar més en un animal que en un home (ulls que recorden un insecte, dents feridores, genives voraces, extremitats peludes que semblen grapes). Si al Pastor li eren associades característiques postives, les de l’Ànima són absolutament negatives. És el personatge que provocarà la tragèdia final, després de la qual podem tenir una visió global de qui és: un lladre (a banda de robar els conills, roba els diners del Pastor), un assassí (es pot deduir que ha mort el Pastor) i un violador (agredeix sexualment la Mila al penúltim capítol). És el símbol de la capacitat de destrucció, no només pel seu ofici (és caçador, mata animals, just a l’inrevés del que fa el Pastor), sinó pels seus fets. Allò que l'acosta al seu antagonista és que també es deconeix el seu origen, tot i que a ell se l'anomena bord (el Pastor), mentre que l'altre no sabem d'on ve, però no té un origen "vergonyós" segons els cànons de l'època.

Com a personatges secundaris, hi ha en Baldiret (el nen que no pot tenir la Mila, la innocència, l'amor desinteressat) i l’Arnau (l'home atractiu, masculí i honest que s'enamora de la Mila i, en no ser correspost, no pot perdonar-li el desaire), mentre que el paper que tenen els altres personatges no citats fins al moment (la resta d’habitants de la masia de Sant Ponç, participants i músics a les festes) és pràcticament irrellevant.

L'altre personatge:

La muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, molts crítics diuen que n'és la protagonista principal.

Hi ha un moment, a l'episodi central i resum d'"El Cimalt" i "En la creu", que la Mila s'hi passeja i mira i veu, literalment a través "de son cos mateix", la muntanya:

"Prou el sentia el buit immens, quan a son darrera, quan a son costat; prou la sentia la força que li xuclava les ninetes com per fer-la mirar, malgrat ella, a través de son cos mateix; prou entreveia, lluny de l'enfocament de son esguard, fondàries vertiginoses que es poblaven de miratges; mes ella, amb el cap cop i resistint a la seducció de lo desconegut, serpentenjava en amunt pel mig de les garrigues, altre cop cremades, quals brins ennegrits li enganxaven les faldilles i li esgarrapaven instintivament les cames."

Podríem dir que la Mila és el paisatge i que el paisatge és ella i podríem provar-ho amb fragments:

"...la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques."
"- ...el mas cau sota per sota de la Nina.—Per què en diuen això? —Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l'ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d'auba és blava com el cel i sembla una pintura."
"Ja al llevar-se, veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s'obrien, tot ascendint, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s'aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l'estimbada de Peu de Gall."
"Sos llavis reien, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya en son entorn."

La fusió es va acomplint durant tota la novel·la i culmina als capítols "El Cimalt" i "En la Creu" on la Mila es passeja per si mateixa.

Aquest "fer entrar en la narració el paisatge" que diu Català, aquesta exteriorització del personatge, arriba a ser tan radical que si l'autora hagués fet un pas més hauríem sortit de la Mila i l'hauríem vista ja des de fora, convertida en muntanya.

A Solitud –"ja veig que no sou pas muntanyenca", li diu el pastor a la Mila, l'endemà d'arribar-, però la protagonista es convertiria en muntanya sinó marxés just abans que això passi.

Contrastos:

~ Fosca/Claror. Dues percepcions d'un mateix espai en diferents hores del dia.

~ La festa de les roses/Gatzara/Relíquies. Els preparatius de la festa, la festa en si i les conseqüències.

~ Neteja/Cimalt. Corresponen a dos estadis de neteja, la física de la casa i l'espiritual de la Mila (exterior/interior).

~ Cimalt/en la Creu. Dues parts d'una ascensió geogràfica que coincideix amb l'ascensió interior.

~ Ascensió/davallada. Inici de l'obra amb la pujada a l'ermita i final de la novel.la amb la tornada de la Mila a les planes.

Símbols

L’obra de Víctor Català posa en joc tota una sèrie de símbols que, relacionats entre si, ajuden a precisar el món dins del qual es troba la protagonista.

Les muntanyes, des de la simbologia més clàssica, han tingut dues figuracions: la inaccessibilitat i l’espiritualitat. Les d’aquesta obra no tenen caràcter bucòlic, sinó que són salvatges. Representen un món encara confús i poden simbolitzar tant una consciència inquieta i empresonada per la por, com un desig d’elevació espiritual o sensual. I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual. Quant a l’espai geogràfic «farà de contrapunt als espais psicològics interns i externs». Segons Castellanos la muntanya a Solitud, «ens és descrita en termes antropomòrfics» i presentada com una dona ajaguda en una comparació entre terra i dona. També «a través de les marques gràfiques que la Mila hi descobreix, la muntanya rep un sentit femení, ja que es veu ella mateixa caminant sobre una i grega invertida, un senyal que marca un itinerari d’ascensió cap a l’esperit (la humanització, la individualització)». La imatge del Bram, per exemple, seria com una gran matriu, el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat.
Sant Ponç: El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al mas i a tota la contrada. Alvarado explica que la seva caracterització és tenyida per la repulsió i l'angoixa que provoca a la Mila, a causa del seu ventre inflat i el peu «llarg i punxegut». El peu és un símbol que significa metonímicament el suport de la persona, i així, si el peu es deforma significa una deformació anímica, el defalliment de l’esperit. Segons Ferrater l’associació metonímica, sempre en termes de fàstic o desgrat pertany a un joc vivíssim de simbolisme sexual. Recordem, a més, que aquest peu la Mila l'associa a la bossa on guarda el tabac en Matias.
El Cimalt i la Creu: la Creu no hi és com a resultat d’un enfrontament entre la força terrenal blasfema i les celestials: «En aquestes, un renegat que hi havia a Murons (...) se ficà enmig de la gent i digué que en la creu hi mancavi quelcom: el Sant Crist (...) i penjà del travesser un esquellinc de matxo. [...]. Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espetec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrosa. I com aixecaren el cap, l’un aprés de l’atre, veieren pas arreu rastre de Creu ni de renegat. Quedavi pas més que la muntanya sola i una gran sentor de sofre que tapavi els sentits. I veu’s ací com va éssere posada i treta la Creu del Cimalt.»
Conills, caragols i grills: podem dir que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra,

els conills, símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això segons Alvarado també podrien ser símbols femenins, a més es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila;
els cargols, que desperten el desig sexual,
i els grills, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida.

Mar: la Mila el descobreix al simbòlic Cimalt i és descrita sota el seu punt de vista amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils.
Cimalt: Inici del coneixement, abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus "ulls" i no a través de les fabulacions dels altres. En deixar l'ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. La seva serà, d'ara endavant, la mar de la seva imaginació, plena de faules portentoses.

Les llegendes i la seva relació amb la simbologia de la novel·la

Són anticipacions del que passarà a la novel·la. A més de la seva funció estructural, permeten obrir l’espai rural cap a altres esferes i, fins i tot, registres lingüístics.

El pastor, és la justificació de la creació imaginativa com a forma de relació amb l'entorn. Ell es relaciona amb la realitat a través de les seves llegendes. Aquesta consciència artística és pròpia de l'home superior ja que implica una actitud de superació.