"El cor quiet" Estudi del llibre (1)

Comentari de "Nocturn"

És fàcil de veure que entre aquest magnífic poema i els més típicament noucentistes de Josep Carner hi ha una gran diferència, tant per l'actitud del poeta (ja no hi contempla el món des de fora, talment «un déu venturós», sinó que participa subjectivament en la trama lírica) com pel tractament dels mots i de l'àmbit de realitat (o irrealitat) que vol abastar amb els seus versos. No obstant això, ens enganyaríem si penséssim que ens trobem davant una transformació que afecta tota la seva poesia. Carner, amb els anys, incorporà noves influències i temptejà diverses tonalitats, però només cal fullejar les altres seccions d'El cor quiet per veure que la poesia carneriana anterior perviu al costat de poemes com el que estem comentant. Amb el temps, l'obra de Carner s'enriqueix i es diversifica, però sense renunciar a res. Com els altres grans poetes postsimbolistes (pensem en Eliot, Benn, Alberti —o el nostre Foix), Carner assumí l'herència del simbolisme fent-la compatible amb altres tradicions. 

Com arribà el simbolisme a Carner? 

• En primer lloc, recordem que el poeta visqué, des de 1921, fora de Catalunya; el canvi d'aires, per a la seva poesia, fou molt saludable en el sentit que l'alliberà de molts lligams i servituds i li permeté continuar eixamplant els seus horitzons culturals. 
• En segon lloc, la seva estada a Gènova, entre 1921 i 1924 (període durant el qual podem suposar que escriví el poema), coincidia amb la consolidació de la poesia postsimbolista a Europa. A Gènova, essent vice-cònsol, tenia molt temps lliure: llegia molt, escrivia, traduïa (per exemple, Leopardi, un dels romàntics purs), etc. Els nous accents de la lírica carneriana no poden ser atribuïts només, com s'ha dit alguna vegada, a la influència de la lírica romàntica anglo-saxona, sinó a un amplíssim ventall d'assimilacions. En aquest sentit, seria bo recordar les paraules del mateix Carner: «Quant a les influències, es combinen i es disfressen de cara a la unitat nova; com més ens allunyem de la imitació per acostar-nos al geni, més llur nombre augmenta: si la mediocritat té poca gana, el geni, en canvi, és voraç».
• D'altra banda, s'ha d'insistir en el fet que, als anys 20, Carner disposava —i aquest avantatge se'l devia en bona part a ell mateix— d'un instrument lingüístic molt afinat i ric, apte ja per a qualsevol empresa. 
• Finalment, recordem que Carner era ja un home madur, casat, i començava a expressar inquietuds humanes que fins llavors eren absents de la seva obra: la mort, el pas del temps, l'angoixa…

La confluència de tots aquests factors —i segurament d'altres— explica que Carner incorporés al seu bagatge líric la tradició simbolista, que fou determinant en l'escriptura d'alguna de les seves millors creacions.

Nocturn és un poema amb un grau de dificultat considerable. En principi, Carner hi reelabora un tema característic del romanticisme i de la poesia simbolista: l'home solitari, vagarós entre les ombres de la nit, obert al misteri del món.
En aquest poema, el vers carnerià, allunyant-se de la uniformitat dels esquemes estròfics més rigorosos, opta per la combinació lliure de versos de 6 i 10 síl·labes, model que la preceptiva anomena silva i que Carner ja havia assajat algunes vegades (per exemple, en les esmentades traduccions de Leopardi). Aquest sistema, entre altres coses, li permet una major fluïdesa verbal i evitar la monotonia de les llargues sèries de quartets. Els versos s'estiren i s'arronsen amb una àgil irregularitat que, d'altra banda, serveix per potenciar encara el clima d'incertesa i d'expectació que Carner vol mantenir al llarg de l'obra.

El poema consta de tres parts externament diferenciades: 

1. la primera de les quals, molt més extensa que les altres dues, ocupa els 36 primers versos. És un fragment enigmàtic i suggestiu. El poeta, situat en l'àmbit nocturn, percep confusament, en la nit que ofusca la realitat visible, la presència d'una altra realitat que pugna per evidenciar- se, indicis misteriosos, batecs inaudibles, moviments a penes manifestos. En aquest instant màgic, l'esperit del poeta s'obre a l'àmbit de l'absolut, a la revelació, atent a «inspecter l'invisible et entendre l'inoui» —missió, segons Rimbaud, del poeta. Les imatges són magistrals, i també el ritme dels versos i el contrapunt tonal dels interrogants i les matisacions del dubte. Tot és incertesa, a mig camí del somni i l'al·lucinació, projecció cap a la transcendència mitjançant unes paraules que han perdut el seu perfil precís per adquirir estranyes refulgències, per omplir-se de vagues i profundes ressonàncies, configurant un espai de meravella i fusió que el poeta capta estranyament, mig extasiat. Els elements reals projecten un hàlit de misteri i d'animació, tot esdevé revelació d'una vida oculta. Els primers quatre versos, que ens situen de cop en l'ambient nocturn, tenen una intensa capacitat suggestiva: els invisibles habitants de la nit, «ocells planyívols, animals salvatges», es planyen i criden en percebre misterioses «imatges» que resten lluny de l'abast del poeta, voltat d'obscuritat.
2. Després d'aquest inici in media res, continua fluint entorn de sensacions auditives. En els tres versos següents, d'una bella musicalitat, el poeta es pregunta si el so suau de les fulles, a la nit, vol acordar-se «amb d'altres harmonies» provinents del més enllà. Tot s'anima: «el vent» inquiet, «el penyal» il·luminat per la lluna. Totes les variacions nocturnes —«serena, quietud, vent i tempesta»— semblen manifestar alguna «divinal requesta», són instruments amb què l'absolut —Déu— s'evidencia, «en ritme d'esperances i de por», màgicament o amenaçadora.
3. Al vers 16 el poeta introdueix el seu jo en el poema, presentant-se com un despert entre adormits, l'únic dels homes capaç d'intuir l'esclat de vida oculta:
1. el gran drap de la nit es desficia,
   
2. l'obscuritat glateix.
4. Tot seguit, amb l'aparició dels àngels, el poema deriva fugaçment cap a la visió paradisíaca. Tal vegada uns àngels, es pregunta el poeta en dos versos sàviament al·literats i desordenats, esfullen al voltant d'ell roses de l'Elisi, pètals d'Absolut que queden fora de la seva humana i limitada capacitat sensitiva.
1. Àngels, tal volta, elisianes roses
2. entorn esfullen de l'oscat sentit.
5. Aquí i allà, de les coses «que frisen demanant un esperit» en surten veus que manifesten les afinitats del món, o, per dir-ho a l'estil dels simbolistes, les secretes correspondències universals: aquest pot ser el sentit de l'adjectiu «parentes».
6. A partir del vers 25, amb l'aparició fantasmagòrica del «floc argentadís», el poema s'omple de presències espectrals. Les coses ja no només es confonen en l'espai, sinó també en el temps: el poeta es pregunta si una remor que sent ve del trepig d'un difunt o d'algú que no ha nascut encara!
7. Tot, en aquest poema, acomplint el precepte bàsic del simbolisme, esdevé signe revelador: la riquíssima imatgeria, la musicalitat, la voràgine sensual de sons i de visions (imatges invisibles, harmonies inconegudes, estranyes fulguracions, veus afins, remors que floten, espectres que caminen).
   
8. ¿On són els mots exactes com xifres, definidors, carregats d'un sentit ben precís, que propugnava el Noucentisme? Enlloc. El poema és un teixit de símbols reveladors i multidimensionals. I aquesta imprecisió bàsica encara és sistemàticament reforçada pels interrogants i, si no, per múltiples falques difuminadores: «mig diríeu», «almenys jo crec, si dins la nit…», «tal volta», «ja fins me sembla»… Així, d'altra banda, tot queda a mig camí del «signe» (entès com a revelació) i de l'«engany de la vana pensa».
9. Cada element de la realitat, en aquesta primera part del poema és sotmès a la simbolització: els animals, les fulles, el vent, el penyal, les formes diverses, les remors de la nit… Tot significa més, tot projecta l'esperit cap a una realitat amagada.
10. La segona part, del vers 37 al 40, és un quartet. Després de l'ascensió in crescendo cap a la revelació, ara es produeix el desencantament. Continuen encara les interrogacions, amb dos símbols referits a la realitat oculta: el pou tancat i el tresor soterrat. Ell sent la proximitat de l'absolut, però no s'hi pot fondre. Ni els sentits ni la intel·ligència («sens veure ni capir») no li hi donen accés. Despert com es troba, sembla que estigui adormit, que no pugui acabar d'obrir els ulls al Tot. El poema finalitza amb una invocació a la lluna:
1. oh doll quiet i blanc
2. del pleniluni que els enyors desnia
   
11. La lluna plena ha contribuït a encisar la nit. Ha «desniat» l'enyor metafísic del poeta. Enyor, «lassa i espectral malenconia», com si l'altra realitat no fos només pressentida, sinó també vagament recordada, unitat primera i essencial dels éssers, potser —en paraules de Novalis— la «pàtria antiga de l'ànima». Per això en aquesta invocació a la lluna, el poeta li demana que l'impregni de claror lunar, «llum pia» —l'adjectiu, juntament amb el «divinal» de la primera part, abona una interpretació religiosa del poema.

Per què l'esperit no s'ha pogut fondre amb l'Absolut? Perquè està reclòs en «una presó de fang». Es tracta, és clar, d'una metàfora del cos humà segons la formulà Plató i, posteriorment, recollí el cristianisme: l'ànima presonera del cos. La possible lectura religiosa d'aquest poema no en desvirtua el simbolisme. Ja hem dit que també els continguts religiosos es poden expressar a la manera simbolista —si és, com escrivia Marià Manent, que no són els únics que s'hi poden expressar: «tota poesia autèntica és, en el fons, religiosa. D'una vaga i obscura manera, en cercar l'afinitat dels éssers revela un impuls cap a l'Ésser, la fascinació que sent l'home davant el misteri de l'Únic».

(J.N. Santaeulàlia: Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura. Edicions de La Magrana, 1989, pp. 95-103)